A la Meva Terra Alta estimada.

A la Meva Terra Alta estimada.

Aquesta terra que tan m'estimo.

Que quant mes lluny i ets, mes penses amb els seus paisatges.
Els seus racons amagats, els teus racons preferits.
L'olor dels ametllers a la primavera, l'olor a most a la tardor.

Terra de mil contrasts.
Dels olivers i prats als Ports,
de les vinyes i ametllers a les valls, planes i les serres.
Els rius amagats en gorges, on canten ocells que pareixen fades,
de pedres que pareixen gegants dormint, contemplant el paisatge al seu voltant.
Terra de contes i llegendes.

On cada poble es un mon,
on cada poble es una festa,
on i trobars mil sabors,
vins i olis, els seus grans tresors.

La Serena

En les nits de lluna plena en les Serres de Pandols i Caballs, conta la llegenda, que s'amaga una sombra sinestra.

Als braços i du ales del color del blat, en les quals toca dolça melodia que atrau l'incaut que s'aventura pels camins de les serres, en les nits de lluna Plena.

T'hipnotitza com si fos sirena, amb la seva melodia, i quan ja te entre els seus braços et devora amb el seu bec de corb.

Preciosa figura, de rosa cabellera, ales de  blat,  bec de corb, la Serena era el terror i el malson de les contrades.

En els anys on vales i bombes, regaven de sang i cosos les Serres, es diu que de la Serena sen va pedrer la pista, potser aixafada per una bomba, o sepultada en alguna cova, el que es sap segur, que després la tormenta que va a assotar les contrades, ja no sen va saber mes della.

Fotografia original Joan Pellicer